dijous, 28 de novembre del 2013
5.30 del matí. Sona el
despertador. Sense gaire esforç m'aixeco del llit. Vaig al gimnàs a fer el
primer entrenament del dia. Per lluir s'ha de patir, diuen.
El carrer és fosc. No hi
ha ni una ànima. Cap soroll, tothom dorm, fins i tot el gat negre que jeu mandrós
al costat del meu cotxe. En sentir-me s'espanta estranyat que hi hagi algú que
s'atreveixi a compartir el carrer amb ell a aquestes hores intempestives.
Em podria quedar una hora
i mitja més al llit amb bona companyia? Pot ser sí, però m'encanta fer esport i
estic preparant diferents reptes. No puc parar cap dia. Plogui, faci fred o es
digui com es digui el dia: diumenge? És un dia normal, oi?
Plantejo dos grans
objectius per aquesta temporada: baixar d'1h 30' en mitja marató (4' menys que
la meva millor marca) i, sobretot, fer un bon paper a la mitja ironman de
Calella (1.900m nedant, 90 km de bici i 21km de córrer).
El camí serà llarg, les
hores que hi hauré de dedicar seran moltes. Sé que serà una lluita continua, un
sacrifici diari, una lluita constant entre jo i el rellotge. Intentaré retallar
hores de son, combinar esport amb família i feina. Passarem moments durs, però
també de satisfactoris.
La temporada la començo
millor que no pas la temporada anterior, sense lesions i augmentant gradualment
el volum d'entrenament. Potencio primer el córrer, per agafar fons. La mitja
marató clau és la de Granollers, al febrer. Tinc temps. Segueixo el mateix
entrenament que els meus companys d'SBR que preparen la marató de Barcelona. Em
va de nassos poder compartir tirades llargues i dures sèries amb ells. Després de fer un test no
gaire bo al desembre a la mitja marató de Mataró, continuo afinant
l'entrenament per el meu objectiu.
Arriba el dia esperat. A
Granollers fa un fred que pela, però l'ambient és magnífic i hi ha forces
companys d'equips que la disputem. Em concentro per fer una bona cursa i
m'enganxo a la llebre de l'1h 30', el gran Marc Rius,bon amic de Granollers.
Segueixo bé el ritme,
tranquil. Al km 13 però en Marc comença a apretar i no el puc seguir.
Pensaments negatius bullen dins el meu cap. Una vegada més fracassaré, penso.
Apreto les dents però la sensació no milora, ni el ritme. En els 3 últims km
una gentada omple els carrers de la capital vallesana. Penso, va nanu apreta
que per alguna cosa has entrenat al límit. Ho dono tot i esprinto. Passo en
Marc, i em diu "va Martí que baixes de l'hora 30'". Segueixo apretant
i finalment faig 1h29'30'! Primer objectiu aconseguit.
Ara queda el segon: la
half de Calella. Tinc tres mesos per acabar d'afinar amb bici i nedant. Estic
fent una bona pretemporada a la piscina i necessito fer més bici ja que el
circuit no serà pla, precisament. Anem sumant km i km i
matinant dia sí, dia també amb en Joan i l'Alberto.
Faig un parell de
duatlons sense gaires bon resultats. A la de Vic començo bé però al saltar
damunt la bici noto un cargol dins la sabata. No paro per treure'l no fos cas
que perdés temps. Quan baixo de la bici per posar-me a córrer flipo del mal al
peu. Ostres, mira que anava bé...
Torno a dedicar-me a fer
tirades llargues i a augmentar els km de bici. Cada vegada em sento més fort i
això es palpa a les fotos, je,je. Tot va per bon camí.
Segueixo bé els entrenaments, sense fallar gaire, sacrificant-me. El meu entrenador, en
Miquel Blanchart, em recompensa aquesta bona feina seleccionant-me entre els
sis homes que competirem per SBR Open Team a la triatló per equips d'El
Prat.
Em fa molts il•lusió però
l'organització em fa una mala passada i canvia el dia de la competició: la
prova serà el mateix dia que es casa el meu germà petit, en Juli. Té nassos la
cosa. Però com a fill de la Rosa Vila he heretat el voler-ho fer tot, així
que... ho farem tot: matí de tri i tarda de casament. La setmana és dura:
feina, entrenaments i fins i tot preparo dos espectacles per el casament amb en
Sergi i en Toti (quins cracks!). Ens en sortirem?
A la triatló hi arribo
estressat i amb por de no aguantar els cracks dels meus companys.
Arriba l'hora de la
sortida i la mar per variar, està molt moguda. Ens posem aliniats però pateixo
per les onades i per seguir els de davant. Per uns instants vull parar.
Però un SBR no s'enfonsa
mai. I continuo. A la bici pateixo el que no està escrit però l'Alberto m'ajuda
a fer-ho més suportable. Puc conençar a córrer sense que m'eliminin i això em
fa feliç.
Ràpidament carrego la
bici i vinga cap al casament del brother i l'Aleidis (12h de casament amb
lectura i show d'un servidor inclòs).
I després dels excessos
toca tornar a entrenar, a recuperar la rutina ja que en 10 dies arriba el gran
repte de l'any, el somni que he tingut cada dia a la ment, el que m'ha fet
seguir endavant amb l'entrenament tot i la mandra, tot i el fred, tot i la
pluja: la Half Challenge de Calella. 6 hores de lluita i esforç, però de plaer
intens.
Aquest any el recorregut
varia, amb un perfil de bici molt més dur, pujant cap
al Montseny. Prèviament faig en tres ocasions el recorregut, però les
sensacions no són del tot bones.
Tot i així els dies
previs de la prova em sento molt bé i molt il·lusionat. L'any passat estava
apuntat però uns temes mèdics em van impedir fer-la. Aquest ha de ser l'any.
Els dies previs són exitants i més quan em passen dues coses que no m'hauria
imaginat mai: uns amics de la tele em demanen ser el protagonista de l'espot
promocional de la cursa (que es retransmetrà en directe per tota Europa) i
també em conviden a una tertúlia a la tele amb el director de la cursa i altres
triatletes. És un somni? No pas.
El dia abans de la prova
és una festa. Som 12 de l'equip que la fem i ens trobem a boxes mentre deixem
totes les coses a punt a cada una de les tres bosses.
Intento anar a dormir
d'hora però no puc dormir. L'exitació no em deixa. Em llevo a les 4 de la
matinada per esmorzar i anar cap a Calella. Tic, tac, s'acosta el moment. L’hora de saltar a
l’aigua en blocs de 500 persones. Els primers metres sovintegen els cops entre
uns i altres per agafar una bona posició. El mar s’ha llevat mogut, mar de
fons, en diuen. Enfilem una llarga recta amb el sol picant de cara que no ens
deixen veure les boies i la línia a traçar. Quan porto 15’ nedant
veig que estic quasi a la platja i la boia a 100 m endins. A refer el
traçat. Finalment surto de l’aigua marejat com un ànec i em costa trobar la
meva bossa entre les dues mil que som. El mareig no em deixa recordar el meu
dorsal i això que el tinc apuntat al casquet de bany.
Finalment agafo la bici i cap a fer
els 90 km. Em sento genial, amb forces. Pujo millor que mai el port de
Collsecreu, avançant gent i tot. Sortint de Sant Celoni, però, tot s’estronca.
Se’m treu la cadena, paro em cau la roda i amb els nervis i veien com
perdo temps no hi ha manera d’arreglar-ho. Una jutgessa m’amonesta i em diu que
em desqualifica perquè m’estan ajudant. Ho salvo i em poso més nerviós. Passo
el temps i torno a enfilar bé la pujada més dura. Però al km 45, quan ja només
queda la baixada i tornada a cap a Calella i Collsecreu punxo la roda en tres
ocasions. Em quedo tirat allà dalt al Montseny. Tarden 2 hores a venir-me a
recollir. Les meves il·lusions s’esvaeixen, tot l’esforç que havia fet per
arribar aquí s’ensorra, a la merda les hores de lluita per aconseguir-ho. A més
m’havien vingut a veure la meva mare i la meva dona. Pateixo per elles que no
sabran què em passa. Fins i tot la Gemma, una amiga de Calella,
m’havia preparat una pancarta d’ànims cosida a mà per quan fes la part de
córrer.
Després de canviar un parell de cotxes
escombra amb tots els que ens hem quedat pel camí i quan ja han passat quatre
hores de l'incident, arribo a Calella. Estic fora de cursa.
Em deixen a 2 km de meta però jo
vull arribar a meta, era la meva il·lusió. Em trec les sabates de bici i em
poso a córrer descalç fins a box. Canvio de bambes i em diuen que no puc sortir
però jo salto la tanca i em poso al circuit. Vaig cap a meta amb millor ritme
dels que estan corrent en aquells moments. Faig 3 km m i entro a meta
amb ràbia per tot el que ha passat.
Els dies següents són tristos. Maleeixo el
que m’ha passat en cada instant. Però el meu entrenador en Miquel Blanchart em
fa un regal molt especial, la seva samarreta de Finisher de la IRONMAN de
Lanzarote en la que ha acabat en 2a posició. Quin detall, quina gran persona.
Em recupero anímicament però no tinc cap
altre tiratló com a objectiu fins el juliol a Palamós. Em fa il·lusió però
arriba a la pitjor època de feina amb més d’un mes treballant 10-13 h al dia i
intentant buscar hores per entrenar.
Arribem a Palamós amb moltes ganes i
sobretot perquè l'Anna m'acompanya a la competició. La prova és sense neopré i
això magrada. Nedo ni bé ni malament. A la bici però tinc problemes amb els
frens i tothom em passa a la baixada. A la part de córrer començo recuperant
posicions però els últims dels 10km se'm fan eterns. Fa una calor espantosa (13
de juliol) i correm al costat de la platja. Quina enveja em fa la gent que
s'arrebossa a la sorra! Arribo esprintant. Tot i que no ha estat gaire bona
prova ens ho hem passat molt bé amb aquests grans companys d'equip.
Tornem a la feina en l'època més intensa.
Els primers dies de vacances em poso malalt. Que curiós no? Em vull prendre
aquests dies tranquils, sense fer cap mitja ironman a la tardor. Només m'apunto
a Tossa de Mar (1.500, 90 de bici i 9 de córrer). Però lluny de descansar cada
dia de vacamces faig una cosa o altra. Estic entrenant com mai i sense
pressió´i gaudint dels paisatges. començo a explicar-ho per facebook i m'animo
a obrir aquest bloc. Quina feinada, però que em comporta. a casa em diuen que a
part de fer esport i escriure potser que netegi una mica i faci el dinar....
Arriba el dia de Tossa però em torna a anar
malament. L'únic aspecte positiu és que per priemera vegada en Miquel Blanchart
ens pot venir a veure i animar. Acabo, però amb unes sensacions pèssimes
producte d'uns errors tàctics que podeu llegir en un altra publicació d'aquest
blog.
Em desanimo i no sé si competir més. Per
sort, però em decideixo fer la triatló de Banyoles. Fa un fred que pela i
hi vaig sol (ningú de l'equip, ni l'Anna ni cap altre familiar). Però em
surt una bona cursa, sense pressió i acabo amb unes nsacions de córrer molt
bones. Per fi he acabat bé. Millor al final que mai, no?
I acabo fent-me una gran foto amb dosc
cracks de la llarga distància: Marcel Zamora i José Cano. He competit poc i
malament, però al final he acabat molt content, que d'això es tracta.
I per acabar la
temporada fem la segona sortida Mataró-Montserrat, 110 km de bibicleta i alguns
desnivells importants però acompanyats d'una gran família que em fan que cada
dia de patiment, cada mal moment segueixi tenint les mateixes ganes d'entrenar
que fins ara.
